Microsoft Word L'Amor div\355 en la creaci\363. doc

   Les  ratlles  concernint  l'Amor  i  les  flors  fan  pensar  en  el  Càntic  dels  càntics:  "El  meu  estimat 

s'alimenta entre els lliris”. 

 

   El més important és que l'Amor no fa injustícia ni li'n fan, sigui entre els déus, sigui entre els homes. Car no 

pateix pas per la força, quan li arriba de patir, car la força no l’ateny, l'Amor. I quan actua, no actua pas per la 

força, car cadascú consent a obeir-lo en tot, l'Amor. L'acord que es pren per consentiment mutu és just, segons les 

lleis de la "ciutat reial”. 

 

   Aquestes ratlles són, potser, les més belles de Plató. Hi ha aquí el centre mateix de tot el pensament 

grec, el seu nucli perfectament pur i lluminós. El coneixement de la força com a cosa absolutament 

sobirana  en  la  natura  sencera,  comprenent-hi  tota  la  part  natural  de  l'ànima  humana  amb  tots  els 

pensaments i els sentiments que conté, i alhora com a cosa absolutament menyspreable, aquesta és la 

grandesa  pròpia  de  Grècia.  Avui  es  veu  molta  gent  honorant  la  força  per  damunt  de  tot,  li  donin 

aquest nom o altres noms proveïts d'una sonoritat més agradable. Se'n veu també molta, tot i que en 

nombre ràpidament decreixent, que la menysprea, la força. És que n'ignoren els efectes i el poder. Si 

cal, es menteixen a si  mateixos per no haver-se d'instruir sobre el cas. Però, ¿qui hi ha que conegui 

tota  l'estesa  de  l'imperi  de  la  força  i  alhora  la  menyspreï?  (T.E.  Lawrence,  l'alliberador  d'Aràbia,  era 

així, però és mort). Potser alguns cristians molt acostats a la santedat. Versemblantment, però, pocs. 

Amb tot, aquest doble coneixement és la deu més pura potser de l'amor de Déu. Car saber, no pas 

abstractament sinó amb tota l'ànima, que tot en la natura, inclosa la natura psicològica, és sotmès a 

una  força  tan  brutal,  tan  despietadament  adreçada  cap  avall  com  la  pesantor,  un  tal  coneixement 

adhereix, diguem-ho així, l'ànima a la pregària així com el pres, quan pot, s'està adherit a la finestra de 

la  cel.la,  així  com  la  mosca  s'està  adherida  al  fons  de  l'ampolla  pel  delit  que  té  de  llum.  Hi  ha 

correlació,  entre  la  paraula  del  diable  a  l'Evangeli  "Aquest  poder  m'ha  estat  donat  a  mi",  i  "Pare 

nostre, que esteu en el cel”. 

   Aquest doble coneixement concernint la força tampoc no hi era corrent, a Grècia, però hi era prou 

estès  per a impregnar-ne tota la civilització, almenys a la bona època. Primerament, és la inspiració 

mateixa del poema de la Ilíada, l'aclareix en gairebé totes les seves parts. I igualment amb la tragèdia 

grega, els historiadors, una gran part de la filosofia.  

   Heus  ací  un  altre  aspecte  d'aquest  doble  coneixement.  Avui,  davant  un  acte  de  violència,  els  uns 

acorden la simpatia al qui l'exerceix, els altres al qui la rep. Hi ha covardia, en les dues actituds. Els 

millors d'entre els grecs, començant pel poeta o els poetes de la Ilíada, sabien que tot allò que exerceix 

o rep la força és igualment sotmès al seu imperi degradant i en la mateixa mesura. Tant se val que es 

manegi la força o que se'n sigui ferit, de tota manera el seu contacte petrifica i transforma l'home en 

cosa. Solament mereix el nom de bé allò que fuig d'aquest contacte. Però solament se n'escapa Déu, 

d'aquest contacte, i també, en part, aquells homes que, per amor, han transportat i amagat en ell una 

part de la seva ànima. 

   Una tal concepció de la força és l'única que permet d’estendre equitativament la mateixa compassió 

sobre  tots  els  éssers  immergits  sencers  en  el  seu  imperi  i  imitar  així  l'equitat  del  Pare  celestial,  que 

estén  equitativament  sobre  tots  la  pluja  i  la  claror  del  sol.  Èsquil    té  una  paraula  admirable  per  a 

expressar  aquesta  equitat.  A  Zeus  l'anomena    Ζεύς  ‘ετερορρεπής,    Zeus  que  penja  dels  dos  costats 

(Les suplicants). 

   Plató,  en  aquest  passatge,  afirma  tan  fort  com  pot  que  sols  és  just  allò  completament  sostret  al 

contacte de la força. Ara bé, només hi ha una facultat de l'ànima humana que la força no pot tocar, 

---

ni  per  obligar-la  a  exercir-la,  ni  per  impedir-li-ho.  És  la  facultat  de  consentiment  al  bé,  la  facultat 

d'amor sobrenatural. És també l'única facultat de l'ànima de què no en pot venir cap brutalitat de cap 

mena. És doncs l'únic principi de justícia en l'ànima humana. L'analogia ens obliga a pensar que és 

també el principi de la justícia divina. Però, com que Déu és perfectament just, és enterament Amor. 

   Amb tot, aquest Amor, que és Déu mateix, actua, ja que és Déu, però actua solament en la mesura 

que obté un consentiment. És així com actua damunt les ànimes dels homes. És també així com actua 

damunt la matèria, ja que, segons el Timeu, "la necessitat ha estat vençuda per una persuasió sàvia”. 

   I,  cosa  més  sorprenent  per  a  un  Déu,  per  a  qui  és  el  rei  de  tots  els  déus,  per  al  Déu  suprem,  no 

solament actua, també pateix:  πάσχειν  vol dir alhora ser modificat, rebre, patir. D'aquí ve  πάθηµα,  

el mot grec emprat per a designar la Passió. L'Amor és modificat, rep, pateix, però no pas per coerció. 

És, doncs, per consentiment. 

   Novament,  aquí,  pensem  en  Prometeu.  El  mot    ‘εκών,    que  designa  el  consentiment,  i  pel  qual 

Plató  expressa  aquesta  justícia  perfecta  que  és  el  monopoli  de  l'amor,  surt  diverses  vegades  a  la 

tragèdia d'Èsquil, insistentment, o bé hi és reemplaçat per sinònims. Prometeu ha anat a aliar-se amb 

Zeus contra els titans,  ‘εκονθ΄ ‘εκοντι,  hi ha anat de bona gana, i de bona gana hi ha estat acollit. 

Més tard acompleix voluntàriament, amb consentiment, l'acte que li porta la desgràcia,  ‘εκών ‘εκών 

‘

ήµαρτον

,  "voluntària, voluntària fou ma falta". Malgrat la desgràcia, mai no farà la voluntat de Zeus, 

estant  encadenat,  ans  solament  un  cop  lliure.  Tanmateix,  vindrà,  la  reconciliació  amb  Zeus.  Si  ens 

limitéssim  al  sentit  literal  i  grosser  del  relat,  creuríem  que  Prometeu  ha  d'obtenir  la  llibertat  per  la 

coerció  d'un  xantatge,  quan  en  realitat  hi  haurà  amistat,  reconciliació  voluntària,  consentida  d'una 

part  i  de  l'altra,    εις  αρθµόν  εµοί  καί  φιλότητα  σπεύδων  σπεύδοντι  ποθ΄  ‘ήξει.    "Vindrà  dia  que 

aspirarà a la unió i a l'amistat amb mi, que hi aspiraré". En veurem, més endavan, cites més extenses. 

   Aquest Amor perfectament just que sols actua i pateix per consentiment mutu fa pensar també en 

el  just  perfecte  de  la  República,  aquest  just  que  és,  des  de  tots  els  punts  de  vista,  absolutament  la 

mateixa cosa que la Justícia que habita a l'altre costat del cel, aquest just que normalment ha de ser 

encadenat, fuetejat i crucificat. (En veurem cites més endavant). 

   Finalment,  allò  en  què,  certament,  fa  pensar  principalment  aquest  Amor,  que  és  Déu,  i  que 

tanmateix pateix, però no pas per força, és el Crist. 

   Remarquem  que,  si  posem  de  costat  el  just  perfecte,  un  home  que  el  suplici  de  la  crucifixió  fa 

morir,  i  Prometeu,  un  déu  immortal  que  una  tradició  recordada  per  Hesíode  veia  perpètuament 

crucificat, n'obtenim l'anàleg de la doble concepció del sacrifici de Crist, sacrifici que es va consumar 

una vegada, però que per la missa es renova perpètuament fins a la fi del món. 

   Les  semblances  entre  el  just  perfecte,  Prometeu,  Dionisos  i  l'Ànima  del  Món  d'una  banda  i,  de 

l'altra, l'Amor fan aparèixer sota tots aquest noms una mateixa i única Persona, que és el Fill únic de 

Déu. Podríem afegir-hi Apol.lo, Àrtemis, Afrodita celest i molts altres. 

   Totes aquestes concordances, fora que neguem el caràcter històric dels Evangelis, cosa que sembla 

difícil  de  fer  sincerament,  no  afecten  pas  la  fe,  ans  en  són  contràriament  una  confirmació 

trasbalsadora. Són fins i tot necessàries. Veiem pertot —les vides dels sants, especialment, ho mostren 

clarament—  que  Déu  ha  volgut  lligar-se  a  nosaltres  de  tal  manera  que  la  seva  pròpia  bondat,  per  a 

exercir-se, té necessitat  de la nostra pregària. Pot  donar infinitament més del que nosaltres puguem 

demanar, car al moment que demanem no la coneixem pas, encara, la plenitud de bé continguda en 

allò  que  demanem.  Però,  després  de  les  primeres  crides  de  la  gràcia,  si  no  demanem  ja  no  dóna. 

¿Com hauria donat Déu el seu Fill únic al món si el món no l'hagués demanat? Aquest diàleg fa la 

---