Microsoft Word L'Amor div\355 en la creaci\363. doc

l'home  pot  esperar  de  rebre,  en  l'altre  món,  després  de  la  mort,  la  unitat,  la  integritat  de  què  té 

necessitat. 

   Plató no ho diu mai tot, en els seus mites. No és pas arbitrari, prolongar-los. Més  aviat fóra prou 

més  arbitrari  de  no  prolongar-los.  En  aquest,  Plató  hi  diu  que  després  que  l'home  complet  hagués 

estat tallat en dos de manera que el davant del cos correspongués al tall, Zeus encarregà a Apol.lo de 

canviar-li de lloc cara i esquena i posar-li la cara al davant, és a dir, els òrgans dels sentits, i els sexuals. 

És natural d'imaginar, prolongant la metàfora, que, de retorn a l'estat d'integritat, tot això esdevingui 

en certa manera interior a l'ésser complet. Altrament dit, l'ésser complet és, com Plató diu de l'Ànima 

del Món en el Timeu, "conegut i estimat suficientment de si mateix", alhora subjecte i objecte. És ben 

bé aquest estat el que Plató indica quan diu que aquell qui estima en farà només un amb aquell qui 

n'és  estimat,  que  aquest  ésser  únic  ha  de  ser  alhora  subjecte  i  objecte,  que  altrament  l'amor 

desapareixeria i no hi hauria cap felicitat. Certament una tal integritat només pertany a Déu, i l'home 

només pot tenir-hi part per la unió d'amor amb Déu. El mite de Plató indica que la integritat a què, 

gràcies  a  l'amor,  arriba  en  l'eternitat  benaventurada  és  d'ordre  superior  a  la  perduda  pel  pecat,  que 

aquest pecat és així una "falta benaurada", tal com diu la litúrgia catòlica. 

   És impossible d'assenyalar més clarament que no ho fa aquí Plató que el Déu anomenat Amor és 

un Déu redemptor. 

   Les analogies  entre  l'Amor i Prometeu comencen  a  aparèixer en  aquest discurs d'Aristòfanes. Tot 

primer per l'epítet "el més bon  amic dels homes". Èsquil diu constantment de Prometeu, en la seva 

tragèdia,  que  és  amic  dels  homes,  que  ha  estimat  massa  els  mortals,  fins  i  tot  que  els  ha  venerats 

massa  (vegeu-ne  les  cites  més  endavant).  És  impossible,  mostrar-se  més  amic  dels  homes  que 

Prometeu.  Aquest superlatiu, aplicat a  l'Amor, seria completament injust si no fossin dos  noms del 

mateix  déu.  N'apareix  una  altra  analogia  en  la  relació  entre  l'Amor  i  la  còlera  de  Zeus  contra  els 

homes. En la narració d'Aristòfanes, Zeus pensa exterminar completament la humanitat, però no ho 

fa per no abolir alhora la religió i, en comptes d'exterminar-la, li infligeix un mal de què l'Amor n'és 

el metge. En la tragèdia d'Èsquil , Zeus vol exterminar la humanitat, però no ho fa perquè Prometeu 

li ho impedeix, no diu pas per quin mitjà; llavors, en comptes de castigar la humanitat, Zeus fa patir 

Prometeu. Els dos mites són lluny de ser idèntics, però amb tot no hi manquen pas semblances. Fora 

d'això, aquests mites i tots els que s'hi assemblen no s'han pas de veure com a narracions sinó com a 

símbols, de manera que mites diferents poden correspondre a la mateixa veritat vista de tal cara o de 

tal altra. 

 

 

Discurs del poeta tràgic Agató 

 

   Afirmo que, d’entre els déus, l'Amor és el més feliç, el més bell i el més perfecte. 

 

   L'Amor, doncs, és l'igual de Zeus. Notem que, tot i que aquests superlatius són superlatius relatius, 

cal comprendre'ls com a superlatius absoluts, car en Plató no hi ha cap politeisme infantil. 

 

   No és pas pel dur, que camina, sinó pel tendre... Car estableix l'habitació en els cors i les ànimes dels déus i 

dels homes, i no pas en totes les ànimes; si en troba una de caràcter dur, se'n va; si una de caràcter tendre, s'hi 

estableix...  és  doncs  molt  jove  i  molt  delicat  i,  a  més,  la  seva  substància  és  fluïda.  Car  altrament  no  fóra  pas 

capaç  d'insinuar-se  per  totes  bandes  i  a  través  de  l'ànima  sencera  ni  podria  passar  desapercebut  com  fa  al 

---

començament  quan  entra  i  quan  surt,  si  fos  d'una  matèria  dura.  Una  gran  prova  de  que  té  per  essència  la 

proporció  i  la  fluïdesa  és  la  bellesa  de  la  seva  forma,  bellesa  incomparable  segons  l'opinió  universal,  car  hi  ha 

guerra  perpètua  entre  la  deformitat  i  l'Amor.  La  bellesa  del  color  de  la  seva  pell  és  indicada  pel  seu  habitatge 

habitual entre les flors, car l'Amor no es posa pas en un cos o en una ànima ni en res que no tingui flor, que hagi 

perdut la flor, sinó que en tot lloc embellit de flors i de perfums és allà que es posa i s'hi queda. 

 

   L'Amor  és  representat  aquí  com  un  déu  infant,  cosa  que  d'altra  banda  és  conforme  a  una  certa 

tradició.  Unes  quantes  ratlles  més  amunt,  Agató  ha  criticat  Fedre,  l'autor  del  primer  discurs,  per 

haver dit, recolzant-se en l'autoritat dels òrfics, d'Hesíode, de Parmènides, que l'Amor és el primer i el 

més antic dels déus. Agató afirma que n'és  el més jove. Cal  comprendre que les dues proposicions, 

per bé que contradictòries, són verdaderes, que l'Amor és absolutament antic i absolutament jove. 

   Agató dóna com a argument les històries de guerres entre déus en les genealogies hesiòdiques, que 

diu que no haurien tingut pas lloc si l'Amor hi hagués estat, ell que és el pacificador dels déus, "sinó 

que hi hauria hagut amistat i pau, com ara, des que l'Amor regna sobre els déus”. 

 

   ...

φιλία καί ειρήνη  <ην>,  ‘ώσπερ νΰν, εξ ου Έρως των θεων βασιλεύει. 

 

   De primer, l'interès d'un tal argument no es veu pas, tenint en compte que enlloc de la seva obra 

Plató  no  indica  que  doni  cap  importància  a  aquestes  llegendes  hesiòdiques.  Però,  en  la  tragèdia 

d'Èsquil , Prometeu posa fi a la guerra entre Zeus i els titans i instal.la Zeus al tron. Diu així: "¿Qui, si 

no jo, ha delimitat per a aquests nous déus els seus privilegis?" I Agató diu més lluny que és l'Amor 

qui ha ensenyat a cada déu a exercir la seva funció pròpia. Remarquem que, tractant així l'Amor com 

a  rei  dels  déus,  Agató  en  fa  l'igual  de  Zeus;  això  només  en  aparença  s'oposa  a  la  comparança  amb 

Prometeu, comparança que Plató sembla bé haver volgut indicar. 

   El  que  diu  Plató  de  la  fluïditat  de  l'Amor,  que  impregna  tota  l'ànima,  passant  primerament 

desapercebut,  cal  posar-ho  de  costat  amb  les  comparances  de  l'Evangeli  entre  el  reialme  del  cel  i  el 

llevat,  el  gra  de  mostassa,  la  sal,  etc...  Es  tracta  sempre  d'aquesta  concepció  capital  que  el 

sobrenatural, en la natura, és alhora infinitament petit i infinitament actuant. 

   La relació indicada per Plató entre la bellesa de la forma, la proporció i la fluïdesa és extremament 

remarcable. És aparentment  una simple al.lusió  a una  teoria que suposa coneguda dels lectors.  Ara 

bé, aquesta teoria explica perfectament la bellesa incomparable, mai no igualada, de l'escultura grega, 

l'anterior a Fídies. Les estàtues són fetes de tal manera que la pedra sembla una subtància fluida que 

s’hagi estès per capes i hagi quallat tot seguit en un perfecte equilibri. El parentiu entre la fluïdesa i 

l'equilibri prové de que el fluid només es pot tornar immòbil per l'equilibri, mentre que el sòlid s'hi 

manté  per  coherència  interna.  El  fluid  és  així  la  balança  perfecta,  com  Arquímedes  havia  de 

demostrar.  D'altra  banda,  l'equilibri  implica  la  proporció.  També  això,  havia  de  demostrar-ho 

Arquímedes. Aquest passatge de Plató, i alguns altres, semblen indicar que llavors ja es coneixien les 

teories  mecàniques  de  què  en  tenim,  sota  el  nom  d'Arquímedes,  una  exposició  rigorosament 

geomètrica.  És,  d'altra  banda,  ben  natural.  La  proporció  i  la  bellesa  eren  inseparables  als  ulls  dels 

grecs i, per consegüent, el que era fluid, sempre i pertot havia de ser bell. Aquestes poques ratlles de 

Plató i la seva concordança meravellosa amb l'aspecte de les estàtues gregues fa veure com, en aquesta 

època, l'art anava indissolublement lligat, no pas simplement en la seva inspiració, sinó en el secret 

més íntim de la seva tècnica, amb la religió i la filosofia i, per mitjà d'elles, amb la ciència. Nosaltres 

l’hem perduda, aquesta unitat, nosaltres, que tenim una religió que hauria de ser més encarnada que 

no cap altra. L'hem de tornar a trobar.  

---