Microsoft Word L'Amor div\355 en la creaci\363. doc

atribuïen a la lluna. Zagreu, d'altra banda, és anomenat per Nonno el nadó banyut que puja al tron 

de Zeus i pren el llamp. Els titans l’agafen al parany. Els titans són dotze i en comparar els seus noms 

en  Hesíode  amb  els  signes  del  zodíac  hi  trobem  moltes  correspondències.  Per  escapar-se'n  pren 

diverses  formes,  essent-ne  la  darrera  la  del  brau,  és  a  dir,  un  altre  cop  una  forma  banyuda.  Sota 

aquesta  forma,  els  titans  el  maten.  Aquesta  història  pot  fàcilment  aplicar-se  a  les  fases  de  la  lluna. 

Sòfocles anomena Dionisos "Foc, cap del chor dels astres que respiren, guardià de les veus nocturnes, 

repartidor".  Tot  això  s'aplica  bé  a  la  lluna,  el  darrer  epítet  a  causa  dels  mesos.  Remarquem  que, 

forçant  un  xic,  podem  retrobar  en  el  dia,  el  mes  i  l’any  alguna  cosa  com  la  relació  de  mediació. 

L'Hipòlit d'Eurípides només és explicable per una identificació d'Àrtemis i Dionisos, car Hipòlit és un 

òrfic,  iniciat  en  els  misteris  d'Eleusis.  L'arc  d'Àrtemis  i  Apol.lo,  la  lira  d'Apol.lo  i  Hermes  (ja  que 

Hermes,  segons  l'himne  homèric,  és  el  déu  infant  inventor  de  la  lira)  recorden  per  la  forma  el 

creixent  lunar.  També  Pan  és  un  déu  banyut.  El  seu  nom  vol  dir  “tot”.  Plató,  l'Ànima  del  Món, 

l'anomena sens parar el tot, i diu en el Cratil que Pan és el  λόγος  (logos). Moltes coses s'aclareixen, 

en la mitologia, si suposem que tot el que té relació amb la lluna, amb unes banyes per ser imatges de 

la lluna, i amb la saba vegetal, simbolitza el Verb. D'altra banda, divinitats com Atena i potser Hefest 

semblen correspondre a l'Esperit sant. Atena fou infantada per Zeus tot sol. Hefest és fill d'una unió 

legítima. Tots els altres infants de Zeus vénen d'una unió adúltera. Hi ha potser aquí un símbol de 

l'escàndol, de la follia que implica la unió de Déu amb la seva criatura. En aquest cas, tots aquests 

infants de Zeus serien noms del Verb. Hèstia, el foc central, és l'Esperit sant) 

   El bell absolut és quelcom tan concret com els objectes sensibles, quelcom que es veu, però amb la 

vista  sobrenatural.  Després  d'una  llarga  preparació  espiritual,  hi  tenim  accés  per  una  mena  de 

revelació, d'esquinçament: "De sobte, percebrà una espècie miraculosa de bell". És la descripció d'una 

experiència  mística.  Aquest  bell  no  és  pas  modificat  quan  les  coses  belles  neixen  i  moren,  tot  i  ser 

belles  solament  per  participació  en  ell.  És  aquí  la  suprema  consolació  de  tot  mal.  Cap  mal  no  li  fa 

mal,  a  Déu.  Aquell  qui  veu  el  bell  absolut  amb  l'únic  òrgan  a  què  és  visible,  és  a  dir,  amb  l'amor 

sobrenatural, posa el tresor i el cor fora de l'abast de tot mal. 

   L'ordre de les etapes enumerades per Plató pot sorprendre. De la bellesa sensible passa a la bellesa 

de les ànimes, és a dir, a la bellesa moral, a l'esclat de la virtut. Quan volem lloar una acció que ens ha 

verament  colpit,  no  diem  pas  "està  bé"  ans  "és  bonic",  i  si  els  sants  ens  atrauen  és  perquè  en  ells 

sentim que hi ha bellesa. La virtut només ens colpeix en tant que és bella. L'analogia entre aquesta 

bellesa  i  la  bellesa  sensible  és  molt  misteriosa.  Un  cert  equilibri  gairebé  impossible  de  definir  és  el 

secret  de  l'una  i  de  l'altra.  Les  lleis  i  les  institucions  comporten  un  altre  equilibri,  que  és  com  a  la 

intersecció de la virtut i la necessitat natural. Però és gairebé impossible d'endevinar el que Plató té 

aquí  exactament  a  l'esperit:  si  és  la  ciutat  com  a  metàfora,  com  a  imatge  engrossida  de  l'ànima,  tal 

com és estudiada a la República, o un estudi de l'harmonia pròpia de les relacions socials, tal com la 

trobem  en  el  Polític.  En  tot  cas,  la  noció  pitagòrica  d'harmonia  com  a  unió  dels  contraris  i  la 

combinació del que limita i el que és il.limitat han de dominar aquests tres estadis successius. Pel que 

fa a la bellesa en les ciències, no és res més que la bellesa de l'ordre del món, copsada per mitjà de la 

necessitat més rigorosa, la que és matèria de demostració matemàtica, car Plató anomena ciències la 

matemàtica pura i l'aplicada. No és pas estrany que això sigui la darrera etapa. Aquell qui contempla 

amb  amor  l'ordre  del  món  arribarà  un  dia  al  moment  en  què  sobtadament  contemplarà  una  altra 

cosa, un bell d'una espècie miraculosa. 

   En  el  camí  que  marca  aquí  Plató,  mentre  el  contacte  real  amb  Déu  no  s'ha  establert  per 

l'experiència  mística,  ni  fins  i  tot  llavors,  no  s’hi  tracta  d’ell  sinó  per  al.lusió.  És  la  gran  diferència 

---

amb la via cristiana, en què es parla de Déu molt abans de tenir la més petita sospita del que vulgui 

dir  aquest  mot.  L'avantatge  és  que  aquest  mot  té  per  si  mateix  un  poder,  l'inconvenient  és  que 

l'autenticitat hi perd. En tot cas, la diferència entre les dues vies no ens ha pas de fer menystenir la 

seva identitat essencial. 

   En tots els textos precedents Plató parla de Déu en la seva relació o amb la creació o amb l'home. 

Però n'hi ha un en què descriu la joia perfecta i infinita en Déu. És en el Fedre. 

 

 

FEDRE 

 

   El gran sobirà, Zeus, en conduir el seu carro alat, avança el primer, vetllant per l'ordre de tota cosa. És seguit 

per l'exèrcit dels déus i semi-déus, disposats en onze rengles. Car a l'estatge dels déus només hi resta Hèstia... El 

que vol i pot hi va de seguida, car l'enveja no hi té lloc, en el cor dels déus. Quan van a l'àpat, al festí, avancen 

fins al cim extrem del cel i hi pugen... Les ànimes d'aquells que anomenem immortals, arribades que són al cim, 

avancen  enfora,  es  mantenen  dretes  sobre  el  dors  del  cel  i  així  dretes  es  deixen  dur per  la  revolució  circular  tot 

mirant el que hi ha defora el cel. 

   El  lloc  de  defora  el  cel,  cap  poeta  aquí  baix  no  l'ha  cantat  dignament  ni  l'hi  cantarà.  Heus  ací  com  és. 

L'essència sense color, sense forma, sense res que es pugui tocar, i real, només pot ser contemplada per l'amo de 

l'ànima, per l'esperit. L'essència del ver coneixement que la concerneix té el mateix lloc. El pensament de Déu, en 

nodrir-se d'esperit i de coneixement sense barreja, com el de tota ànima, que ha de rebre el que li convé, a través 

del temps, en mirar l'ésser, estima i contempla i menja la veritat i es troba bé, fins que el moviment circular l'ha 

tornat al mateix punt. Durant el moviment, veu la mateixa justícia, veu la puresa, veu el coneixement, no pas el 

que es produeix, que és altre en una altra cosa, el que avui dia anomenem amb aquest nom, sinó la ciència, real 

en la realitat del seu ésser, i igualment totes les realitats, les contempla realment i se les menja. Després, lliscant 

altre cop cap a l'interior del cel, torna a casa seva. 

    

   La vida de Déu consisteix en un acte de Déu damunt Déu que és alhora contemplació i comunió. 

Déu es menja eternament a si mateix  i  es contempla  a  si mateix. Són  dues relacions en Déu. És  la 

Trinitat. 

   La  gran  desgràcia  de  l'home,  sentida  molt  vivament  a  la  infantesa,  i  que  explica  moltes  de  les 

desviacions humanes, és que per a l'home mirar i menjar siguin dues operacions diferents. 

 

 

FEDRE 

 

   Tota ànima d'home, per essència, ha contemplat la realitat... La reminiscència de les coses d'allà dalt a partir 

de les d'aquí no li és pas fàcil, a tot home. N'hi ha un petit nombre que tenen una part suficient de memòria. 

Aquestes  ànimes,  quan  veuen  una  imatge  de  les  coses  d'allà  dalt,  en  queden  atordides,  perden  el  domini  de  si, 

però ignoren el que els passa per manca de prou discerniment. La justícia, la puresa i totes les virtuts de l'ànima 

no  tenen  cap  esplendor  en  les  seves  reproduccions  d'aquí  baix,  però  un  petit  nombre  d'ànimes,  ben  just,  amb 

instruments indistints, en anar a aquestes imatges contemplen l'essència dels models. Però llavors la bellesa  era 

resplendent de veure... 

   ...La bellesa lluïa amb elles en la seva processó. I, vinguts que som aquí baix, la copsem amb el més clar dels 

sentits en el seu esclat tan manifest. Car la vista és el més agut dels sentits corporals, però no veu pas la saviesa. 

Car la saviesa  suscitaria terribles  amors, si produís de la mateixa manera una imatge  manifesta de si mateixa 

---