Microsoft Word L'Amor div\355 en la creaci\363. doc

món.  Només  el  veu  sota  l'aspecte  de  la  necessitat,  havent-ne  de  ser  rigorosament  exclosa  tota 

consideració de conveniència o de finalitat, a excepció de la pròpia noció d'ordre universal. Com més 

rigorosa,  precisa,  demostrativa,  estrictament  científica  és  la  ciència,  més  esdevé  manifest  el  caràcter 

essencialment providencial de l'ordre del món. Allò que nosaltres en diem el designi o els designis, el 

pla  o  els  plans,  de  la  Providència,  són  solament  imaginacions  fabricades  per  nosaltres.  El  que  és 

autènticament providencial, el que és la pròpia Providència, és aquest ordre del món, que és el teixit, 

la trama de tots els esdeveniments, i que, sota una de les seves cares, és el mecanisme despietat i cec 

de  la  necessitat.  Car  una  vegada  per  totes  la  necessitat  ha  estat  vençuda  per  la  sàvia  persuasió  de 

l'Amor. Aquesta sàvia persuasió és la Providència. Aquesta submissió sense coerció de la necessitat a 

la  saviesa  amant  és  la  bellesa.  La  bellesa  exclou  els  fins  particulars.  Quan,  en  un  poema,  hom  pot 

explicar  que  tal  mot  hi  ha  estat  posat  pel  poeta  allà  on  és  per  a  produir-hi  tal,  tal  i  tal  efectes,  per 

exemple una rima rica, una al.literació, una certa imatge, i així successivament, el poema és de segon 

ordre.  En  un  poema  perfecte  no  se’n  pot  dir  res,  de  tot  això,  només  que  el  mot  és  on  és  i  convé 

absolutament que hi sigui. I així amb tots els éssers, comprès un mateix, amb totes les coses, amb tots 

els esdeveniments  que s'insereixen en el curs del temps.  Quan  tornem a veure, després d'una llarga 

absència, un ésser humà ardentment estimat, i ens parla, cada mot ens és infinitament preciós, no pas 

pel seu significat sinó perquè la presència d'aquell qui estimem s'hi fa sentir en cada síl.laba. Fins si, 

per atzar, patíssim en aquest moment un mal de cap tan violent que cada so ens fes mal, aquesta veu 

que  faria  mal  no  per  això  deixaria  de  ser  infinitament  estimada  i  preciosa  com  a  contenidora 

d'aquesta  presència.  Així,  qui  estima  Déu  no  té  pas  necessitat  de  representar-se  tal  o  tal  altre  bé 

susceptible  de  desprendre's  d'un  esdeveniment  que  s'hagi  produït.  Tot  esdeveniment  que  s'hagi 

acomplert és una síl.laba pronunciada per la veu del mateix Amor. 

   És perquè la Providència governa el món com la inspiració governa la matèria d'una obra d'art que 

és  també  per  a  nosaltres  deu  d'inspiració.  El  pensament  d'una  taula  en  la  intel.ligència  d'un  fuster 

produeix  una  taula  i  res  més.  Però  l'obra  d'art,  que  és  l'efecte  de  la  inspiració  de  l'artista,  és  deu 

d'inspiració en aquells qui la contemplen. A través seu, l'amor que hi ha en l'artista infanta un amor 

semblant en altres ànimes. És així com l'Amor absolut fa a través de l'univers. 

   Aquesta  concepció  trascendent  de  la  Providència  és  l'ensenyament  essencial  del  Timeu. 

Ensenyament d'una tal profunditat que no puc pas creure que hagi pogut baixar al pensament humà 

altrament que per revelació. 

 

 

 

BANQUET 

 

   El subjecte del Banquet és l'Amor, és a dir, la divinitat que en porta el nom. El text d'Aristòfanes, 

d'inspiració  incontestablement  òrfica,  mostrant  l'Amor  com  un  germen  de  pollet  contingut  en  l'ou 

del Món que en surt amb ales d'or indica que l'Amor és la mateixa cosa que l'Ànima del Món. És el 

Fill de Déu, doncs. D'altra banda, és significatiu que Aristòfanes sigui un dels oradors del Banquet; el 

seu discurs n'és fins i tot un dels més bells; i Plató, tanmateix, tenia motius de la màxima gravetat per 

a voler-li mal, per les seves burles cruels i injustes contra Sòcrates, que alguna influència devien haver 

tingut  en  la  resolució  del  procés.  Si,  amb  tot,  Plató  posa  Aristòfanes  en  aquesta  obra,  podem 

legítimament suposar que és precisament a causa d'aquests versos sobre l'Amor i l'ou del Món. D'altra 

banda, si llegim immediatament, l'un després de l'altre, en grec, el Prometeu d'Èsquil i el Banquet, en el 

---

text de Plató hi trobem un cert nombre de mots que semblen constituir clares al.lusions a la tragèdia 

d'Èsquil, especialment en el discurs d'Agató, poeta tràgic. Finalment, la posada en escena del diàleg, 

aquest banquet on amb prou feines es parla d'aliments però no s'hi para de parlar de vi, l'arribada al 

final, ebri, d'Alcibíades, el discurs en què assimila en un llarg paral.lelisme Sòcrates a Silè, és a dir, a 

un servidor de Dionisos, tot això és evidentment fet per posar l'obra sota la invocació de Dionisos. I 

Dionisos  és  el  mateix  déu  que  Osiris,  el  déu  de  qui  se  celebrava  la  passió,  jutge  i  salvador  de  les 

ànimes, el Senyor de la veritat. 

 

 

Discurs del metge Erixímac 

 

   Aquest Déu gran i meravellós influeix en tot, en les coses humanes i en les divines. 

 

   Les coses més enemigues i contràries són el fred per al calent, l'amarg per al dolç, l'eixut per a l'humit, i així 

successivament.  És  després  d'haver  après  a  produir  en  aquestes  coses  l'amor  i  l'acord  que  el  nostre  avantpassat 

Esculapi va constituir el nostre art. Així, tota la medicina és dirigida pel déu Amor, com també la gimnàstica i 

l'agricultura. Per a la música, és del tot manifest que també és així... A partir del que de bon començament és 

divergent, a saber, l'agut i el greu, quan són posats tot seguit en proporció, es produeix l'harmonia per l'efecte de 

l'art musical. Car l'harmonia és com un acord de veus i l'acord de veus és una certa proporció. 

   Igualment, el ritme es produeix a partir del lent i del ràpid, d’entrada divergents, i després posats en proporció. 

 

   A  aquests  contraris,  la  música,  com  a  d'altres  la  medicina,  els  imprimeix  la  proporció,  i  així  crea  l'amor  i 

l'acord mutu; i la música és la ciència de l'amor en el domini de l'harmonia i el ritme. 

 

   I,  encara,  tots  els  sacrificis  i  tot  allò  de  què  s'ocupa  la  inspiració  profètica  --i  és  això  el  que  constitueix 

l'associació mútua dels déus i dels homes-- no concerneix altra cosa que la seguretat i la salut del que pertany a 

l'Amor. Car tota impietat es produeix quan no es busca de plaure l'Amor ordenador, quan no se l'honora, quan 

no se'l venera en tota acció, sinó l'altre, l'Amor de la desmesura... Allò assignat a la inspiració profètica és vetllar 

i guarir els amors. La  profecia és  obrera d'amistat entre els  déus  i els homes per  mitjà de la ciència  dels amors 

humans en la seva relació amb la justícia i amb la impietat. 

   [L'Amor ordenador és l'Amor diví, l'Amor de la desmesura és l'amor demoníac] 

 

   L'amor, que, pel que fa al bé, té la seva perfecció amb la discreció i la justícia, posseeix, sigui en nosaltres sigui 

en  els  déus,  la  potència  suprema,  i  ens  prepara  una  completa  felicitat  fent-nos  capaços  de  companyonia  i 

d'amistat entre nosaltres i amb aquells qui valen més que nosaltres, els déus. 

 

 

Discurs d'Aristòfanes 

 

   L'Amor  és,  entre  els  déus,  el  més  amic  dels  homes, el seu  defensor  i  el  metge  dels mals  la  guarició  dels  quals 

seria per a l'espècie humana la suprema felicitat. 

 

   Aquesta comparança entre l'Amor i un metge, comparança que Crist, a l'Evangeli, aplica a la seva 

missió,  concerneix  ací,  com  per  a  Crist,  la  guarició  del  pecat  original.  És  el  pecat  original  el  mal  la 

---