Microsoft Word L'Amor div\355 en la creaci\363. doc

   El  caràcter  pitagòric  del  pensament  que  inspira  el  drama  d'Èsquil  és  marcat  per  diversos  signes. 

Quan Prometeu explica com la seva acció educadora ha tret els homes del seu estat de malson confús, 

enumera  els  coneixements  que  els  ha  donat.  Són,  en  l'ordre  del  poeta,  la  construcció  de  cases,  el 

treball dels rajols i de la fusta, el coneixement de les estacions, el dels astres, el dels nombres, el de les 

lletres, la domesticació dels cavalls, la navegació a vela, la medicina, l'endevinament, els sacrificis, el 

treball  dels  metalls,  en  resum,  totes  les  arts.  En  aquesta  enumeració  un  xic  confusa,  el  nombre  és 

anomenat  έξοχον σοφισµάτων, la saviesa que les supera totes. És una idea específicament pitagòrica. 

   Sigui dit de passada que, encara que la Bíblia digui, crec, en alguna banda, que és la Saviesa qui ha 

ensenyat als homes el conreu i tots els oficis, aquests pensaments són avui completament absents de 

nosaltres.  I,  tanmateix,  si  veiéssim  totes  les  tècniques  com  a  dons  de  Crist,  ¡com  no  en  seria 

transformada, la vida! 

   Quan Prometeu parla de la seva reconciliació futura amb Zeus, empra el mot  αρθµόν,  unió, mot 

molt  rar,  que  aquí  deu  fer  una  mena  de  joc  de  paraules  amb    αριθµόν,    nombre.  Quan  diu    ‘ως 

ερρύθµισµαι, 

 és certament perquè Èsquil vol evocar la noció de ritme que, per dir “heus ací com me 

tracten”,  se’n  va  a  buscar  tan  sorprenentment  un  mot  derivat  de    ‘ρυθµός.    En  una  altra  banda 

Prometeu  comença  una  frase  amb    ‘αρµοΐ,    que  traduïm  per  “adés”,  “suara”;  és  un  mot  molt  rar, 

datiu adverbial d’un mot que vol dir encaix, ajust, de la mateixa arrel que harmonia. 

   Més important és que Prometeu digui haver determinat els privilegis dels déus en haver-los assignat 

els límits,  διώρισεν.  Això duu directament a les idees pitagòriques concernint el límit i l’il.limitat, 

que  són  el  fons  de  la  doctrina.  Pel  que  fa  a  això,  vegeu  més  endavant.  L’acostament  no  és  gens 

arbitrari,  car  Plató  atribueix  aquesta  part  de  la  doctrina  a  una  revelació,  precisament  de  Prometeu. 

Aquesta revelació, d’altra banda, va lligada a la de les tècniques. 

   Vegeu  πέτραις πεδαρσίοις,  “damunt de penyes elevades” (de  ‘άιρω), dalt d’aquest cim.  Aquesta 

expressió fa pensar en “cal que el Fill de l’Home sigui alçat”. 

   Vegeu  αιθέριον κίνυγµα,  “cosa sacsejada pels aires”, pels aires miserablement batut. Això vol dir, sens 

dubte,  exposada  a  les  intempèries.  Tanmateix,  l’expressió  és  estranya,  per  a  un  cos  clavat  a  la  roca. 

Fóra  més  convenient  per  a  un  cos  penjat.  Pensaríem  que  Èsquil  aquí  superposa  al  suplici  de  la 

crucifixió el del penjament. Per raons misterioses, la  tradició cristiana  ha  fet sempre el mateix amb 

Crist (penjat a la fusta, penjat en creu). 

   Prometeu pateix perquè ha estimat massa els homes. Pateix en lloc dels homes. La còlera de Zeus 

contra l’espècie humana s’ha traslladat sencera damunt seu, que, amb tot, era i és destinat a ser amic 

de Zeus. 

   Ell, que pels seus consells, ha procurat a Zeus la dominació, que ha distribuït als déus les seves parts 

i  les  seves  funcions,  cosa  pròpia  de  l’amo  sobirà,  que  hom  espera  de  veure  un  dia  igual  a  Zeus  en 

poder, s’ha reduït a la impotència total, posat en un indret desert on ningú no pot parlar amb ell ni 

sentir-lo (si de fet a la tragèdia hi té interlocutors, és que al teatre bé n’hi calen). Collat amb claus i 

cadenes  en  una  immobilitat  completa,  en  una  posició  contra  natura,  incapaç  de  satisfer  aquesta 

necessitat d’amagar-se, tan intensa en la humiliació de la desgràcia, exposat a les mirades de qui tingui 

el caprici d’anar a gaudir de la seva misèria. Odiat dels déus, abandonat dels homes. 

   No ha tingut por de Zeus i ha venerat els homes. A força de voler el bé, ha estat insensat. (Totes 

aquestes expressions són en el text). 

   Els seus dons als humans són primer la salvació, car ha impedit que Zeus els anorreés. No diu pas 

com. Però és per això que pateix. Després, el foc i la intel.ligència de l’ordre del món, del nombre i 

de  les  tècniques.  Però  també  els  ha  alliberats  de  l’espera  de  la  mort  ficant  dins  seu  tot  de  cegues 

---

esperances.  Cegues,  és  dit  aquí,  com  la  nit  de  la  fe  en  sant  Joan  de  la  Creu.  És  l’esperança  de  la 

immortalitat. Això acosta Prometeu a l’Osiris egipci, déu de la immortalitat. 

   Però ell, que ha alliberat els homes, no es pot alliberar a si mateix. 

   Tot  amb  tot,  per  impotent  que  sigui,  en  cert  sentit  és  més  poderós  que  Zeus.  Hi  ha  alguna  cosa 

molt  singular,  pel  que  fa  a  Zeus,  en  aquesta  tragèdia.  Pertot,  en  les  altres  obres  d’Èsquil,  l’atribut 

essencial de Zeus és la saviesa. És només secundàriament que és poderós, just, bo, misericordiós. És, 

abans que res, el Déu savi. En aquesta tragèdia, li manca saviesa fins al punt que aquesta mancança 

amenaça  l’avenir  de  la  seva  dominació,  condemnat  a  perdre  la  reialesa  pels  seus  “designis  buits  de 

saviesa”, i no hi pot haver altre socors per a ell que Prometeu alliberat de les cadenes. 

   La conclusió que s’imposa és que Prometeu és pròpiament la Saviesa de Zeus. A partir d’aquí, quan 

veiem a l’Agamèmnon que n’hi ha prou de girar el pensament a Zeus per a obtenir la plenitud de la 

saviesa, que Zeus ha obert als mortals el camí de la saviesa, i que hom compara aquestes paraules amb 

aquelles  en  què  Prometeu  diu  com  ha  estat  ell  l’educador  dels  homes,  hem  de  pensar  que  Zeus  i 

Prometeu són un sol i mateix Déu i interpretar els mots “Ha posat com a llei sobirana: pel sofriment 

el coneixement” en relació amb el suplici de Prometeu. El cristià sap igualment que li cal passar per la 

creu, per a unir-se a la Saviesa divina. 

   Sense Prometeu, Zeus tindrà un fill més poderós que ell i perdrà així la dominació. No és pas pel 

poder, ans per la saviesa, que Déu és amo del món. 

   La  idea  d’una  situació  en  què  Déu  seria  separat  de  la  seva  Saviesa  és  molt  estrany.  Però  apareix, 

també,  per  bé  que  menys  fonamentada,  en  la  història  de  Crist.  Crist  acusa  el  Pare  d’haver-lo 

abandonat, i sant Pau diu que Crist ha esdevingut maleït davant Déu, en lloc nostre. En el moment 

suprem de la Passió, hi ha un instant en què apareix alguna cosa que a la vista humana sembla una 

separació, una oposició entre el Pare i el Fill. Certament només és una aparença. Però, en la tragèdia 

d’Èsquil, uns quants mots escampats per aquí i per allà —i que sens dubte tindrien prou més sentit 

per a nosaltres si coneixíem el Prometeu alliberat— indiquen que l’hostilitat entre Prometeu i Zeus és 

solament aparent. 

   Vegeu un intent d’interpretació d’aquesta aparença més endavant, a propòsit de la noció pitagòrica 

d’harmonia. 

   Prometeu té de mare una deessa de nom, entre d’altres, Temis, justícia; un altre és Gaia, Terra. És 

la Deessa mare, la que es pot reconèixer també sota els noms d’Isis, Demèter, aquella de què Plató en 

parla  en  el  Timeu  en  termes  misteriosos,  anomenant-la  matèria,  mare,  nodriment,  portaempremta, 

dient-li sempre intacta, per bé que tot tingui el naixement en ella; la que era adorada en molts dels 

llocs on es conserva avui una marededéu negra. 

   Pel que fa al pare de Prometeu, Èsquil no en parla gens. 

   Quan  l’Oceà  diu  a  Prometeu  és  un  ensenyament  el  teu  malastre,  tot  primer  això  sembla  la  simple 

expressió d’un pensament de prudència. Però un segon sentit apareix, en aquest vers, si el comparem 

amb  les  paraules  “Pel  sofriment  el  coneixement”.  No  hi  ha  res  que  sigui  més  ensenyament  que  la 

Creu. 

   Tot és llibertat en aquest drama fet de cadenes i claus. Al començament de la brega entre els titans i 

Zeus, cadascun dels dos adversaris és lliure de prendre al seu costat la saviesa de Prometeu. Però els 

titans no volen. La refusen. Trien d’emprar solament la força. Prometeu, ni se’l miren. És aquesta tria 

el que els condemna a la desfeta, car el destí havia d’acordar la victòria a aquell dels adversaris que no 

fes servir solament la força, ans també la saviesa; i Gaia, mare de Prometeu, ho sabia. Prometeu, quan 

---

els  titans  li  giren  l’esquena,  es  gira  lliurement  a  Zeus,  que  lliurement  l’acull,  i  per  aquest 

consentiment esdevé sobirà de l’univers. 

   Més  tard,  és  també  lliurement,  lliurement  i  conscient,  que  Prometeu  es  lliura  a  la  desgràcia  per 

amor  pels  miserables  humans.  “Ho  sabia,  tot  això,  vaig  consentir-hi,  vaig  consentir-hi,  a  equivocar-

me”, ‘εκων, ‘εκων ‘ήµαρτον. 

   Només que, al moment en què la desgràcia li cau damunt, ja no hi ha llibertat, sinó obligació. La 

desgràcia  és  no  solament  rebuda  per  obligació,  sinó  també  infligida  per  obligació.  En  comptes  de  

‘

εκόνθ΄ ‘εκόντι,  

tenim aquí la fórmula  άκοντα σ΄άκων  (invitum invitus)  en boca d’Hefest, amo del 

foc, fill de Zeus i encarregat per ell del suplici de Prometeu. “És sense el teu consentiment ni el meu 

que  et  clavaré  a  la  roca.”  En  aquest  moment  Déu  apareix  com  sotmès  a  la  necessitat;  no  solament 

Déu com a víctima, sinó Déu com a botxí; no solament el Déu que ha pres la forma de l’esclau, sinó 

també el Déu que ha mantingut la forma de l’amo. 

   Però la reconciliació entre Prometeu i Zeus serà novament lliure d’una part i de l’altra:  σπεύδων 

σπεύδοντι

. 

   Remarquem que Hefest parla de Prometeu com d’un déu del mateix origen,  συγγενη θεόν,  i amic 

seu. És el déu del foc artista. 

   El foc sobrenatural, diví, que Prometeu ha dat als homes és el mateix que ben a desgrat seu el duu 

al suplici. 

   El sacrifici de Prometeu no apareix en cap moment com un fet històric datat, que s’hagués produït 

en un punt del temps i de l’espai. Hesíode, tot i que en un lloc parla de l’alliberament de Prometeu, 

en un altre parla de Prometeu com a estant sempre clavat a la roca. 

   La història de Prometeu és com la refracció a l’eternitat de la passió de Crist. Prometeu és l’anyell 

degollat des de la fundació del món. 

   Una  anècdota  històrica  el  personatge  de  la  qual  sigui  Déu  no  pot  pas  deixar  de  refractar-s’hi,  a 

l’eternitat. Pascal parla de “Jesús, agonitzant fins a la fi del món”. Sant Joan, amb l’autoritat sobirana 

dels textos revelats, diu que ha estat degollat des de la fundació del món. Com que, de les semblances 

entre la història de Prometeu i la de Crist, no n’hi ha cap que sigui d’ordre anecdòtic, en cap cas no 

poden servir d’argument contra el caràcter històric dels Evangelis. Per consegüent només poden que 

confirmar, no pas infirmar, el dogma. Aleshores, doncs, ¿per què refusaríem de reconèixer-les, si són 

per si mateixes evidents? 

   Fora  del  Nou  Testament  i  de  la  litúrgia  de  la  Setmana  santa,  enlloc  no  podríem  trobar  mots  tan 

punyents com els de certs passatges d’aquesta tragèdia per a expressar l’amor que Déu té per nosaltres 

i el sofriment lligat a aquest amor. 

   ¿No  és  una  cosa  extremament  forta  poder  dir  a  tots  els  incrèduls:    sense  l’obsessió  de  la  Passió, 

aquesta  civilització  grega  de  què  traieu  sense  excepció  tots  els  vostres  pensaments  no  s’hauria  mai 

produït? 

   Hi ha tota mena d’arguments contra una tal concepció de la història, però, a la que hi hem entrat, 

se’ns presenta d’una veritat tan evident que ja no la podem abandonar. 

   Una  altra  concepció  essencialment  cristiana  que  hi  havia  en  la  tradició  grega,  i  que  apareix  en 

Èsquil, sobretot en la tragèdia de Les Suplicants, és el pensament que la súplica del desgraciat ve del 

mateix  Déu  i  que  no  la  podem  rebutjar  sense  ofendre  Déu.  Els  grecs  ho  expressaven  amb  una 

expressió admirable: “Zeus Suplicant”. No pas Zeus protector dels suplicants, sinó Zeus Suplicant. 

   Heus ací uns quants versos de la tragèdia de Les Suplicants contenint aquesta expressió: 

 

---

                                               

Ζεύς µέν Αφίκτωρ επίδοι προφρόνως... 

     Que Zeus Suplicant esguardi bondadosament... 

 

     ‘

ικτηρίας, αγάλµατ΄ Αιδοίου ∆ίος. 

                                               Els rams de suplicació, imatges sagrades de Zeus que té dret a ser esguardat. 

 

   

αιδοίος   

és  impossible  de  traduir.  Aquest  mot  correspon  a  l’espècie  particular  de  respecte  que 

devem al desgraciat quan som suplicats per ell. A la Ilíada, també, aquesta idea de respecte va sempre 

aparellada a la de pietat, per tal d’expressar allò a què tenen dret els desgraciats. Així, l’adolescent, fill 

de  Príam,  que  cau  sense  armes  ni  armadura  en  mans  d’Aquil.les:  “Sóc  als  teus  genolls,  Aquil.les, 

mira’m,  tingues  pietat”.  No  és  pas  honorable,  per  a  nosaltres,  que  ni  en  francès  ni,  pel  que  sé,  en 

altres llengües modernes, no tinguem cap mot per a expressar aquest matís. (Fixem-nos que, a més de 

Zeus, les suplicants també invoquen: 

 

                                              ‘Αγνόν τ΄ Απόλλω φυγάδ απ΄ ουρανοΰ θεόν 

 el pur Apol.lo, déu exiliat del cel. 

 

   Apol.lo havia estat exiliat del cel després d’una renyina amb Zeus provocada per la resurrecció d’un 

mort; i va haver de baixar a la terra i fer de criat d’un home). 

 

                                              

Βαρύς γε µεύτοι Ζηνός ‘Ικεσίον κότος 

 I certament és feixuga, la còlera de Zeus Suplicant. 

 

   ¿No és del mateix esperit que les paraules “He tingut fam i no m’heu dat menjar? 

 

                                             ‘

Ικεσία Θέµις ∆ιός Κλαρίου 

   La Justícia Suplicant, filla de Zeus Repartidor de la sort. 

 

   (Expressió esplèndida). 

 

                                               

µένει τοι Ζηνός ‘Ικταίου κότος 

                                               

δυσπαραθέλκτους παθόντος οίκτοις 

     La còlera de Zeus Suplicant els espera,  

     als qui no se’n senten, del plany d’un que pateix. 

    

     

Ζεύς ‘ετερορρεπής 

     Zeus que penja de les dues bandes. 

 

     ‘

Όµως δ΄ανάγκη Ζηνός αιδεΐσθαι κοτόν 

     ‘Ικτηρος ‘ύφιστος γάρ εν βροτοΐς φόβος 

     Però no podem pas deixar de pensar-hi, en la còlera de Zeus 

     Ssuplicant, que ve d’ella la suprema por dels mortals. 

 

   No hi ha doncs més gran sacrilegi que la insensibilitat pels qui sofreixen. 

---

   Aquesta  “còlera  de  Zeus  Suplicant”  recorda  les  paraules  prodigioses  de  l’Apocalipsi:  “Diran  a 

muntanyes i roques:  Caieu-nos damunt i colgueu-nos... lluny de la còlera de l’Anyell”. 

 

 

 

 

 

 

 

------------------------------------------------------------------------------------ 

Nota del traductor: 

   1.- Aquest text, Simone Weil l’escrigué, a Marsella, entre abril i maig del 1942.