Microsoft Word L'Amor div\355 en la creaci\363. doc

guarició del qual constituiria per a l'home la suprema felicitat. Car tot seguit després d'aquestes ratlles 

ve  en  el  text  de  Plató  una  història  de  la  felicitat  primitiva  de  l'home,  del  seu  pecat,  del  seu  càstig. 

Aquesta història demana de ser interpretada. 

   L'home  era  en  altre  temps  un  ésser  complet.  Tenia  dues  cares,  quatre  cames  i  era  capaç  de 

moviments circulars. Fou culpable d'orgull i intentà de pujar al cel (això recorda la Torre de Babel, 

però  també  el  pecat  d'Adam  i  Eva,  que  volien  ser  com  Déu).  Zeus  volgué  castigar  els  homes,  però 

sense arribar a destruir-los, car en aquest cas els honors i el culte retut pels homes als déus haurien 

desaparegut. 

   És també la mateixa raó que, en l'himne eleusinià a Demèter, empeny Zeus a cedir a Demèter quan 

ella amenaça d'aturar el creixement del blat i fer morir de fam els homes. Això recorda la resolució 

presa per Déu en el Gènesi, després del primer sacrifici de Noè, de respectar en endavant els homes. 

És així indicat clarament que, si l'home, malgrat les seves mediocritat i insolència, té llicència per a 

existir,  és  únicament  perquè  Déu  en  vol  ser  estimat.  L'únic  fi  de  l'home  és  el  sacrifici.  Déu  deixa 

l'existència a l'home perquè l'home tingui la possibilitat de renunciar-hi per amor a Déu. 

   Zeus,  volent  castigar  l'home  sense  destruir-lo,  el  talla  en  dos.  Els  antics  el  practicaven  molt,  el 

procediment consistent a tallar en dos un anell, una peça de moneda, o tot altre objecte, i de donar-

ne una meitat a un amic o a un hoste. Aquestes meitats eren conservades de l'una part i de l'altra de 

generació en generació i permetien als descendents de dos amics de reconèixer-se després de segles. 

   Un tal signe de reconeixement s'anomenava símbol. És el sentit primitiu del mot. En aquest sentit, 

Plató  diu  que  cadascú  de  nosaltres  no  és  pas  cap  home,  ans  el  símbol,  d'un  home,  i  que  cerca  el 

símbol  corresponent,  l'altra  meitat.  Aquesta  recerca  és  l'Amor.  L'Amor,  en  nosaltres,  és  doncs  el 

sentiment  de  la  nostra  insuficiència  radical,  conseqüència  del  pecat,  i  el  desig,  sortit  de  les  deus 

mateixes de l'ésser, de ser reintegrat a l'estat de plenitud. L'Amor és ben bé, doncs, el metge del nostre 

mal original. No ens hem pas de demanar com produir-lo en nosaltres, l'amor, car hi és, en nosaltres, 

del naixement a la mort, imperiós com una fam, només l’hem de saber dirigir. 

   El  desig  carnal  n'és  una  forma  degradada,  d'aquesta  fam  de  plenitud.  Aquesta  forma  apareix  en 

aquells i aquelles que són meitats d'andrògins, no pas en aquells i aquelles que són meitats d'éssers 

completament  masculins  o  femenins.  Això  podria  fer  creure  en  una  distinció  de  sexes,  en  l'estat 

original,  però  com  que  Plató  diu  també  que  en  aquest  estat  no  hi  havia  unió  de  sexes,  ans  que 

l'engendrament s'hi operava altrament, està clar que es representa aquest estat sense distinció de sexes 

i  que,  quan  reparteix  aquests  éssers  rodons  de  dues  cares  i  quatre  cames  en  tres  classes,  mascles, 

femelles  i  andrògins,  és  simplement  una  manera  de  parlar.  Anomena  sortits  dels  andrògins  els 

inclinats  al  desig  més  baix.  També  això  ho  diu  explícitament:  "Als  qui  són  meitats  del  que  hem 

anomenat andrògins els agraden les dones, i la majoria dels adúlters són sortits d'aquesta espècie. De 

la mateixa manera, les dones a qui agraden els homes i són adúlteres són sortides d'aquesta espècie". 

En  parlar  dels  homes  que  són  meitats  de  mascles  complets,  assenyala  simplement  els  capaços  de 

castedat. Diu també explícitament: "No podríem pas creure que és per al comerç dels plaers carnals 

que se n'alegren tan ardentment, d'estar junts". I igualment per a les dones. 

   Tot  aquest  discurs  d'Aristòfanes  és  obscur,  d'una  obscuritat  evidentment  voluntària.  Però  la  idea 

essencial és manifestament aquesta. La nostra vocació és la unitat. La nostra desgràcia és estar en estat 

de  dualitat,  desgràcia  deguda  a  una  màcula  original  d'orgull  i  d'injustícia.  La  divisió  dels  sexes  és 

només una imatge sensible d'aquest estat de dualitat que és la nostra tara essencial, i la unió carnal 

n'és  una  aparença  enganyosa  de  remei.  Però  el  desig  de  sortir  de  l'estat  de  dualitat  és  la  marca  de 

l'Amor en nosaltres, i el déu Amor és l'únic que ens retornarà d'aquesta dualitat a la unitat, que és el 

---

nostre  bé  sobirà.  ¿Quina  unitat  és  aquesta?  No  es  tracta  pas  evidentment  de  la  unió  de  dos  éssers 

humans. Aquesta dualitat, que és la nostra desgràcia, és el tall pel qual aquell qui estima és altre que 

el qui és estimat, aquell qui coneix és altre que el qui és conegut, la matèria de l'acció és altra que el 

qui actua, és la separació de subjecte i objecte. La unitat és l'estat en què subjecte i objecte són una 

sola i mateixa cosa, l'estat d'aquell qui es coneix a si mateix i s'estima a si mateix. Només Déu, però, és 

així, i nosaltres només podem esdevenir així per l'assimilació a Déu que opera l'amor de Déu. 

 

   Cadascú  de  nosaltes  és  doncs  el  "símbol"  d'un  home  que  ha  estat  tallat  en  dos  a  la  manera  de  les  pelaies,  i 

cadascú cerca perpètuament el "símbol" que li pertany. 

 

   I  els qui passen la vida junts són justament els mateixos  que no podrien pas dir què és el que volen l'un de 

l'altre. Car no podríem pas creure que sigui per al comerç dels plaers carnals que en tenen una joia tan ardent, 

d'estar junts, sinó que és manifest que l'ànima de cadascun vol una altra cosa que no és capaç de dir, i expressa 

el que vol com per oracles i enigmes. 

 

   Si Hefest demanés... 

  ¿El que desitgeu és esdevenir absolutament una mateixa cosa l'un amb l'altre, fins al punt de no estar separats 

ni de nit ni de dia? Si és això el que desitgeu, prou us soldaré i uniré en un sol ésser, de manera que essent dos 

esdevingueu un i que tota la vostra vida, essent un, porteu una existència comuna. I quan sigueu morts, també 

allà baix, a l'altre món, en comptes de dos en sereu només un. Prou sabem que, en sentir aquest llenguatge, ningú 

s'hi negaria, seria manifest a cadascú que no vol res més, pensaria que acaba de sentir expressar per miracle just 

allò mateix que desitjava de feia tant de temps, a saber, d'estar unit i soldat a allò que estima i en comptes de dos 

esdevenir un. La causa d'això és que la nostra natura primitiva era així. Hem estat éssers sencers. El desig i la 

recerca de la integritat té per nom amor. I a l'origen, ho afirmo, hem estat una unitat. Ara, però, a causa de la 

nostra injustícia, hem estat dividits per Déu. 

 

   Cal que tot home encoratgi tot altre a la pietat amb els déus... per tal que rebem els béns per a la conquesta 

dels quals l'Amor ens és guia i cap. Que ningú el desobeeixi. El desobeeixen tots els qui són odiosos a la divinitat. 

Car si esdevenim amics de Déu i ens hi reconciliem, rebrem cadascun l'objecte dels nostres amors... Dic això per a 

tots els homes i totes les dones, és per aquest mitjà que la nostra espècie esdevindria feliç, si acomplíem el nostre 

amor,  si  cadascú  obtenia  l'objecte  dels  seus  amors mitjançant  el  retorn  a  la  nostra  essència  primitiva.  Si  el  bé 

suprem és això, se'n segueix necessàriament que entre les coses d'aquí baix el bé més gran és el que més s'hi acosta, 

a saber, que cadascú rebi aquest objecte dels  seus amors que li és espiritualment essencial.  Per  tal de cantar el 

Déu que en nosaltres opera això, és just que cantem l'Amor, ell que actualment ens és útil per damunt de tot per 

a guiar-nos al que ens és propi, i que per a l'avenir ens dóna la plenitud de l'esperança, l'esperança que, si exercim 

la pietat amb els déus, ens establirà en la nostra essència primitiva, ens guarirà i ens farà entrar en la felicitat i 

la beatitud. 

 

   En aquestes ratlles hi apareix que no solament l'amor carnal, ans també l'amor platònic i l'amistat, 

per bé que d'ordre més elevat, són solament imatges d'aquesta integritat, d'aquesta unitat primitiva a 

què aspira l'home des del fons de l'ànima. Efectivament, Hefest no l'adreça pas a ningú, el llenguatge 

que Plató fingeix un moment de posar-li en boca. No és pas amb un home que un home pot ser així 

indissolublement  unit.  És  solament  amb  Déu.  És  solament  tornant  a  esdevenir  l'amic  de  Déu  que 

---