suprema bellesa i l'Amor és amor del bell, li agrada doncs necessàriament la saviesa i, com que li agrada la
saviesa, és intermediari entre el savi i l'ignorant. N'és causa el seu naixement. Car el pare és savi i ple de recursos
i, la mare, sense saviesa i sense recursos.
Cada mot d'aquest mite deliciós és per a meditar-lo. Cinc personatges hi són anomenats, Afrodita,
Saviesa, Recurs, Zeus, Misèria i Amor. Per poc satisfactori que sigui, només podem traduir πόρος
per Recurs. Car πόρος només té dos sentits, d'una banda via, passatge, camí i, de l'altra, mitjà,
recurs. Perquè tingui una oposició amb Misèria cal prendre’n el sentit de recurs. Però cal també
retenir-ne el sentit de via, camí. Els xinesos, Déu, l'anomenen Tao, és a dir, via. El Crist ha dit: "Jo sóc
el camí." Però, d'altra banda, πόρος és a l'origen dels verbs πόρω i ποριζω, literalment obrir camí,
però sobretot procurar, proveir, donar. Si podíem prendre πόρος en un sentit proper, voldria dir
do... En la teologia catòlica, do és un nom propi de l'Esperit Sant. En el Prometeu d'Èsquil hi ha un
joc de paraules amb aquesta arrel verbal, la qual surt tres vegades en uns pocs versos.
τήν πεπρωµένην χρή αισαν φέρειν:
"L'he d'aguantar, la sort que m'ha estat dada" (participi perfet
passiu de πόρω). θνητοΐς γερα πόρων “havent donat un privilegi als mortals,” πυρός πηγήν... ‘ή
διδασκαλος... πέφηνε καί µέγας πόρος
"la deu del foc... que aparegué com una institutriu i un gran
recurs" (o un gran tresor, o un gran do). En aquest darrer vers, aquest nom de πόρος és aplicat al
foc. És molt probable, d'altra banda, que hi hagi un joc de paraules entre πΰρ i πόρος. En la
trinitat heraclitiana, que apareix tan clarament en l'himne a Zeus de Cleant (Zeus, el Logos i el llamp
o foc), el foc correspon a l'Esperit Sant, com també és el cas en molts passatges del Nou Testament
("en l'esperit i el foc... he vingut a tirar un foc a la terra", etc, i la Pentecosta). Podem concloure’n
primerament que l'ésser que Plató anomena Poros és l'Esperit Sant i, després, que hi ha una estreta
relació, coneguda de Plató i potser també d'Èsquil, entre aquest mite i el de Prometeu.
Poros és fill de Metis, la Saviesa, el nom de la qual és gairebé el mateix que el de Prometeu. Hesíode
explica que la terra, Gaia --que en Èsquil és idèntica a Temis i mare de Prometeu--, un dia avisà Zeus
que la Saviesa estava destinada a tenir un dia un fill més poderós que ell que el destronaria. Per evitar
aquest perill, Zeus es menjà la Saviesa. Era la seva esposa i ja estava encinta. L'infant sortí pel cap de
Zeus. Fou Atena.
Aquí l'infant és Poros. Si la Saviesa és el Verb, aquesta genealogia no té res d'estrany: Qui ex Patre
Filioque procedit
.
(Remarquem de passada que Atena és la deessa de l'olivera i que l'oli, en la religió catòlica, va
associat als sagraments més particularment relacionats amb l'Esperit Sant. Remarquem també que
Atena s'anomena Tritogènia, epítet el sentit més natural del qual és "nascuda tercera". A Egipte, és en
el Temple d'Atena, segons Heròdot, que es troba la sepultura d'Aquell qui ha sofert una Passió.
Atena és l'única divinitat fora de Zeus que branda l'ègida, objecte estretament lligat al llamp, la qual
és símbol de l'Esperit Sant. Aquí, però, no és pas d'Atena que es tracta.)
L'Afrodita celest és la bellesa divina. Essent el bell la imatge del bé, i el bé essent Déu, és, també
ella, el Verb. Heròdot diu que va passar a la religió persa amb el nom de Mitra. Mitra és
probablement aquesta Saviesa que sembla haver aparegut en els llibres sagrats d'Israel després de
l'exili. L'Amor ha estat engendrat el dia del naixement d'Afrodita, li és company i l'estima. Són dos
aspectes de la mateixa persona divina, que aquí és Afrodita en tant que imatge de Déu, i Amor en
tant que mediador.
Aquest Amor, representat més amunt com a rei dels déus, és aquí un miserable vagabund. És
perquè ha volgut. Ha volgut néixer fill de la Misèria. Si aquí es tracta de l'Encarnació i si Poros és
l'Esperit Sant, la concordança és perfecta.
No pot haver-hi misèria més radical que la de ser altre que Déu. Aquesta misèria és la de tota
criatura. La creació, en la seva misèria, s'ha empescat l'ardit de la dona pobra que espera associar-se de
manera durable al destí d'un home ric fent-li un infant, fins a contracor de l'home. S'ha empescat de
tenir un infant de Déu. Ha triat un moment en què Déu està embriac i adormit. Calen l'embriaguesa
i la son, per a una tal follia.
(Plató diu que el vi encara no existia, en aquest moment. Sens dubte, amb això, vol assenyalar la
identitat de l'Amor i Dionisos.)
L'infant és miserable, com convé al nostre germà. Aquest quadre deliciós de l'amor, pobre i
vagabund, sempre jaient a terra en condició de terra, ens fa pensar inevitablement en sant Francesc.
Però, abans de sant Francesc, el Crist era pobre i vagabund i no tenia on reposar el cap. I, també,
amb la pobresa per companya.
També en aquest quadre hi ha mots que semblen destinats a recordar el Prometeu d'Èsquil. El cos
de l'Amor és ressec, αυχµηρός. El de Prometeu també, προσαυαινόµενον, i la flor de la seva pell
s'ha perdut. L'Amor dorm, ‘υπαίθριος, a l'aire lliure, sense abrigall. Prometeu és també ύπαίθριος i
αιθέριον κίνυγµα
, suspès en l'aire. "Sofista" és la injúria d'Hermes a Prometeu. El mot µηχανάς —
procediment, ardit, maquinació, mitjà, invenció— surt també contínuament a la tragèdia. (Es troba
també a l'Electra de Sòfocles, tot seguit després del reconeixement d'Electra i Orestes). Èsquil parla de
l'habilitat de Prometeu a trobar remeis, φαρµακα.
L'Amor és anomenat caçador temible, cosa que l'emparenta amb Àrtemis, però també amb un altre
que reunia al seu voltant els pescadors. I Prometeu ha capturat també, a la cacera, θηρωµαι, la deu
del foc.
L'Amor apareix aquí com l'autor de l'harmonia (en sentit pitagòric) més completa, és a dir, de la
unitat entre els contraris més contraris possible —Déu i la misèria.
En resum, tot desig és desig del bé i de la felicitat... Hi ha una doctrina que diu que els qui cerquen la meitat
de si mateixos són ells els qui estimen. La meva doctrina afirma que l'amor no té pas per objecte ni la meitat ni el
tot, fora que per atzar no sigui bo. Car els homes consenten que els tallin els peus i les mans, si els semblen
dolents. No ho crec pas, que tothom s'estimi el que li pertany, fora que algú en digui el bé d’allò que li és propi,
que li pertany, i el mal d’allò que li és estrany. No hi ha altre objecte d'amor per als homes que no sigui el bé...
En resum, l'Amor és el que fa que hom desitgi de posseir perpètuament el bé.
Heus ací una refutació del mite d'Aristòfanes, el mite de l'home tallat en dos les dues meitats del
qual es busquen l'una a l'altra. Però cal comprendre, aquí, encara, que les afirmacions que es
contradiuen són verdaderes. La frase que sembla contradir el mite d'Aristòfanes en revela només el
verdader significat. Ho som pla bé, éssers incomplets, que ens han tallat violentament, fragments
perpètuament afamats del seu complement. Però, contràriament al que semblaria indicar, a primera
vista, el mite d'Aristòfanes, aquest complement no pot pas ser semblant a nosaltres. Aquest
complement és el bé, és Déu. Som fragments separats de Déu.
"No hi ha altre objecte d'amor per als homes que no sigui el bé." Per consegüent, que no sigui Déu.
No hem pas de buscar la manera de ficar-lo dins nostre, l'amor de Déu. Ja hi és. És al fons del nostre
ésser, justament. Si estimem res més, és per error, per l'efecte d'un quid pro quo. Com quan correm