Microsoft Word L'Amor div\355 en la creaci\363. doc

   (Qui seria aquest just perfecte, en cas que existís, es veu en un altre passatge de la República) 

 

 

REPÚBLICA

, llibre 

V

 

 

   Si trobem què és la justícia, ¿considerarem que l'home just tampoc no ha de diferir d'ella en res, sinó que ha de 

ser des de tots els punts de vista el mateix que la justícia? ¿O quedarem satisfets si s'hi acosta més que els altres i 

hi té més part? Quedem satisfets així, diu. Però, per tal de tenir-ne un model, hem cercat què és la justícia en si, i 

què l'home perfectament just en cas que existís, i com seria si existís, i igualment per a la injustícia i l'injust, tot 

plegat per tal de contemplar-los l'un i l'altre i veure si la beatitud o el seu contrari és manifesta en cadascun, car 

així estarem també obligats a admetre que aquell de nosaltres que s'assembli més a un d'ells té també la sort que 

més s'assembla a la seva. No hem  pas  pretès, però, de demostrar que tot això pugui  existir. Així, el  pintor que 

hagués  pintat  el  model  del que  seria  l'home  més  bell i n'hagués  tret  una  imatge  satisfactòria,  ¿el  consideraríem 

menys bon pintor perquè no hagués sabut demostrar la possibilitat que un tal home existís? 

 

   (Comparem aquest text amb el del Teetet:) 

 

 

TEETET 

 

   Cal esforçar-se a fugir tan ràpid com es pugui d'aquí baix. La fugida és l'assimilació a Déu, en la mesura del 

possible... L'assimilació consisteix a esdevenir just i sant amb saviesa... Déu no és mai de cap manera injust, té el 

suprem  grau  de  justícia,  res  no  se  li  assembla  més que aquell  de  nosaltres  que  fóra  completament  just... En  la 

realitat  hi  ha,  amic  meu,  dos  models,  l'un  diví  i  perfectament  feliç,  l'altre  privat  de  Déu  i  completament 

miserable.  Però  aquesta  gent  no  ho  veuen  pas,  que  això  sigui  així,  i,  en  la  seva  extrema  i  estúpida  follia,  no 

s'adonen que les seves accions injustes els fan tornar semblants al segon i dissemblants del primer. 

 

   (Sobre  la  compassió  deguda  a  aquests  folls,  i  la  raresa  dels  verdaders  justos,  n'hi  ha  unes  quantes 

ratlles a la República) 

 

 

REPÚBLICA

, llibre 

II

 

 

   Si algú té un coneixement prou cert que la justícia és el bé més gran de tots, estarà ple de perdó pels homes 

injustos, ni s'hi irritarà, sabrà que, fora d'aquells en qui hi ha innata una aversió sobrenatural a la injustícia i 

d'aquells qui se n'aparten després d'haver rebut el coneixement, entre els altres ningú no és just totalment de grat, 

que  és  per  covardia,  velledat  o  qualsevol  altra  feblesa  que  blasmen  la injustícia  que  no  estan  en  condicions  de 

cometre. 

 

   En aquestes ratlles hi ha com un eco de les paraules "Perdoneu-los, que no saben el que es fan".  Les 

ratlles concernint la semblança amb el model dolent recorden les paraules "No vinc pas a jutjar... es 

jutgen ells mateixos". 

   El  fragment concernint  el  just perfecte exposa la idea d'encarnació divina més clarament que cap 

altre  text  grec.  Car  és  dit  al  Fedre  que  la  justícia  en  si  es  troba  en  aquell  lloc,  més  enllà  del  cel,  on 

---

Zeus, acompanyat dels déus i de les ànimes felices, hi fa l'àpat. Veiem en el Timeu que el que hi ha en 

aquell  lloc  és  l'Ánima  del  Món,  el  Fill  únic.  Els  homes  justos  són  simplement  molt  acostats  a  la 

justícia, hi tenen una molt gran part. Però perquè un home "no difereixi en res de la justícia en si", 

sigui des de tots els punts de vista la mateixa cosa que ella, "cal que la Justícia divina davalli a la terra 

des d'enllà del cel,  µηδέν αυτης εκείνης διαφέρειν... αλλά πανταχη τοιουτον ειναι ‘οιον δικαιοσύνη 

εστιν

. 

   Plató  es  nega  amb  raó  a  demostrar  que  això  sigui  possible.  Però  no  podem  pas  dubtar  del  seu 

pensament  íntim  a  aquest  respecte,  si  recordem  que  el  centre  de  la  seva  inspiració  és  la  prova 

ontològica, la certesa que el perfecte és més real que l'imperfecte. 

   El model dels homes aproximadament justos només pot ser un home perfectament just. Els homes 

aproximadament justos existeixen. Si el seu model és real, ha de tenir l'existència terrenal, en un punt 

de l'espai, en un moment del temps. No n'hi ha  d'altra, de realitat, per a un home. Si no pot tenir 

aquesta existència, només és una abstracció. ¿És acceptable que una abstracció constitueixi el model i 

la perfecció d'éssers reals? 

   Cal  fixar-se  bé  que  Plató  afirma  clarament  que  la  justícia  en  si  no  és  pas  un  model  suficient.  El 

model de la justícia, per als homes, és un home just. 

   És  aquest  home,  sens  dubte,  el  que  és  també  el  model  diví  i  feliç  del  Teetet.  Quan  Plató  parla 

d'assimilació  a  aquest  model,  el  mot  d'assimilació  té  el  sentit  que  nosaltres  li  donem  avui,  el  de 

semblança. Només que el sentit és més rigorós, el d'una semblança tal com l'existent entre dos mapes 

a dues  escales diferents,  en què les distàncies són  diferents però les seves relacions són idèntiques. 

Car el mot assimilació, en grec, i sobretot en un pitagòric com Plató, és un terme geomètric referit a 

la  identitat  de  relacions,  a  la  proporció.  Quan  Plató  parla  d'assimilació  a  Déu,  ja  no  es  tracta  de 

semblança,  car  no  n'hi  ha  de  possible,  sinó  de  proporció.  Una  proporció  entre  els  homes  i  Déu 

només és possible per mitjà d'una mediació, el model diví; el just perfecte és mediador entre els justos 

i Déu. Sobre això, vegem més endavant el que en concerneix la doctrina pitagòrica. 

   Tot duu a creure que l'Amor absolutament just del Banquet és la mateixa cosa que el model diví del 

Teetet

 i el just perfecte de la República. 

   Per tal que la justícia divina pugui ser per als homes un model a imitar, no n'hi ha pas prou que 

s'encarni en un home. Cal que en aquest home l'autenticitat de la justícia perfecta hi sigui manifesta. 

Per això cal que en ell  la  justícia s’hi vegi sense prestigi, nua, despullada  de tot l'esclat  que dóna  la 

reputació  de  justícia,  sense  honor.  Aquesta  condició  és  contradictòria.  Si  la  justícia  apareix,  és 

entelada  d'aparença,  embolcallada de prestigi.  Si no apareix, si ningú no sap que el  just perfecte és 

just, ¿com podrà fer de model? 

   La justícia real tant és dissimulada per l'aparença de justícia com per la d'injustícia. Perquè servís de 

model, caldria que es vegés nua, sense aparença, que aparegués sense aparença. Això és absurd. Així, 

de  res  no  serveix  que  es  trobi  aquí  baix,  damunt  la  terra.  La  seva  presència  és  inútil,  si  el  contacte 

amb ella ens falta. 

   Només  tenim  accés  a  les  aparences,  i  les  aparences  són  prestigi,  pertanyen  al  reialme  de  la  força. 

L'aparença de justícia és un mitjà per a procurar-se certs avantatges, i s'obté per certs procediments. 

Forma part dels engranatges de la necessitat. Hi ha una distància infinita entre l'essència del necessari 

i  la  del  bé.  El  nostre  món  és  el  reialme  de  la  necessitat.  L'aparença  de  justícia  és  d'aquest  món.  La 

justícia real no n'és pas. 

   Les contradiccions insolubles tenen una solució sobrenatural. La solució d'aquesta és la Passió. Però 

només és verdaderament solució per a les ànimes enterament posseïdes per la claror de la gràcia. Per 

---