no és més que un convalescent" deia La Rochefoucauld. Els plaers de la gormanderia, de la bevenda,
són molt més socials que no semblen a primer cop d'ull. La riquesa, el poder, els ascensos, les
decoracions, els honors de tota mena, la reputació, la consideració, són béns d'ordre exclusivament
social. Sota els noms de bellesa i veritat, gairebé tots els artistes i savis cerquen el prestigi social.
L'etiqueta de beneficència, d'amor del proïsme, amaga també generalment el mateix producte.
El prestigi social, com indica el mot, és pura il.lusió, una cosa sense gens d’existència. Això no
obstant, la força es compon, en les nou dècimes parts, de prestigi, i ho determina tot, en aquest món.
És el que indica el conte del Sastreret valent de Grimm i altres innombrables contes semblants. Un
homenet, havent esclafat set mosques d'un sol cop, es passeja pel món proclamant "N'he matat set de
cop". Un país que es troba a punt de ser envaït per un enemic molt poderós el fa general. Com que
no ha muntat mai a cavall, la vigília de la batalla es fa lligar sobre un cavall per exercitar-s'hi. Per al
seu espaordiment, el cavall arrenca a galopar i el porta de dret al camp enemic. Els enemics, en veure
arribar sobtadament un cavaller a galop, es pensen que el segueix un gran exèrcit i fugen en desordre.
El sastreret esdevé gendre del rei.
Aquest conte expressa la pura veritat. No hi ha res més real en aquest món que la guerra,
comprenent-hi també els conflictes de força larvats, car és ella que, com diu Heràclit, fa els uns
esclaus i els altres lliures, fa els uns homes i els altres déus —falsos déus, és clar. És el principal motor
de la vida social, i la il.lusió en determina gairebé enterament la fortuna. La guerra és feta de prestigi.
És el que permetia al diable de dir a Crist: "Aquest poder i la glòria que hi va lligada m'han estat
lliurats". El valor social suprem, o més aviat l’únic, és el prestigi. És ben bé una ombra. És mentida.
Les coses que projecten aquesta ombra són, diu Plató, titelles. És a dir, coses reals, però artificials,
fabricades com a imatges de coses reals i naturals. Aquests titelles són les institucions socials. El bé
que l'avar creu trobar en l'or és una il.lusió, una ombra. La moneda, al contrari, com a bé de canvi, és
un bé, però un bé de pura convenció. Hi ha una gran diferència entre il.lusió i convenció. La
convenció té una certa realitat, però de segon ordre i artificial. Si deixàvem de mirar-nos l'or com a
moneda deixaria d'haver-hi valor, en l'or. Si només li reconeguéssim el valor d'ús que té en la
circulació de les mercaderies, no hi hauria en ell més que bé, tot i que limitat i de rang molt baix,
però sense barreja de mal. El bé contingut en el somriure de Lluís XIV, bé pel qual la major part dels
francesos del segle XVII s'haurien deixat matar, era una ombra. El bé lligat a la persona de l'home
situat al tron era real, però solament en relació a la institució de la reialesa, i de manera purament
convencional. Institució de la moneda, institució de la reialesa, tals són els titelles les ombres dels
quals se succeeixen a la paret de la caverna. En totes les institucions humanes hi ha efectivament
imatges de veritats d'ordre sobrenatural, és per això que Plató les anomena titelles, imatges d'éssers
reals. Però només percebem aquesta semblança quan les contemplem com a institucions, quan ens
apartem de les ombres, és a dir, del prestigi. És una operació que creiem fàcil, que fins i tot sempre
creiem haver ja fet. Car el prestigi a què estem lligats no el reconeixem pas, com a tal. La renúncia
total a tot prestigi és el que sant Joan de la Creu anomena nuesa espiritual. És per ella, solament, que
s'arriba a Déu. És per això que Crist ha dit: "El Pare, que és en el secret". És el mateix que el Pare que
està en el cel. Per desgràcia nostra, el secret també és lluny, a una distància tan inaccessible com el cel.
Car tots, fora d'uns quants escollits, som devorats d'adhesió al prestigi.
Crist, en tota la seva vida, en va tenir molt poc, de prestigi. Després del sant Sopar en va quedar
totalment despullat. També, però, tots els seus deixebles el van abandonar. Pere el va negar. Avui és
embolcallat i velat pel prestigi lligat a l'existència de l'Església i a vint segles d'història cristiana. Quan
vivia, era extremament difícil de ser-li del tot fidel en la desgràcia. Avui hi ha una dificultat més gran.
Per aquest prestigi que fa de pantalla, se li pot ser fidel fins a la mort sense que sigui segur que sigui a
ell que s'és fidel. Sens dubte, fins i tot no és impossible de ser màrtir sense haver sortit mai de la
caverna, sense haver apartat mai l'esguard de les ombres que se succeeixen al mur.
Plató va saber que la justícia real i perfecta cal que sigui sense prestigi. És l'absència de prestigi, no
pas el sofriment, l'essència mateixa de la Passió. Els mots d'Isaïes "home de dolors, expert en
malalties" només prenen el seu verdader sentit en un poble en què la malaltia era menyspreada. Però
la malaltia hauria estat massa poc. Calia un sofriment de caràcter penal, car l'home només és
verdaderament despullat de tota participació en el prestigi social quan la justícia penal l'ha detret de
la societat. Cap altra espècie de sofriment no té aquest caràcter de degradació irreductible,
inesborrable, que és essencial en els que infligeix la justícia penal. Però cal que sigui verdaderament la
justícia penal, la que s'abat damunt els criminals de dret comú. Un home perseguit i condemnat per
la seva fidelitat a una causa, a una col.lectivitat, a una idea o a una fe, per raons nacionals, polítiques
o religioses, no l'experimenta pas, aquesta pèrdua total de prestigi. Encara que patís la mort després
de moltes tortures i d'humiliacions atroces, els seus sofriments en serien molt lluny, dels de la Creu.
Tot i que Crist hagi estat en cert sentit el primer dels màrtirs, mestre i model de tots, en un altre
sentit encara és més veritat de dir que no ho fou pas, de màrtir. Fou ridiculitzat com aquells folls que
es creuen reis, i després morí com un criminal de dret comú. Hi ha un prestigi lligat al martiri de què
fou totalment privat. No anà pas al suplici amb joia, tampoc, sinó defallint-li totes les forces de
l'ànima, després d'haver vanament suplicat al Pare de salvar-lo i haver vanament demanat a uns
homes de consolar-lo.
Aquest caràcter essencialment, irreductiblement penal del sofriment redemptor, els grecs el van
sentir molt bé. És manifest en la història de Prometeu. I també en el quadre dels sofriments del just
perfecte, tal com el presenta Plató a la República.
REPÚBLICA
No traguem res a l'injust de la seva injustícia ni al just de la seva justícia, ans presentem-los cadascun d'ells
perfecte a la seva manera... El just, fem-lo, amb les nostres paraules, simple i generós, volent, tal com diu Èsquil,
no pas l'aparença sinó la realitat del bé. Cal doncs llevar-li l'aparença... Cal que sigui despullat de tot fora de la
justícia... que no havent comès res injust, tingui la més gran reputació d'injustícia, per tal que això sigui una
pedra de toc per a la seva justícia, si la mala reputació i les seves conseqüències no fan que s’esfumi, si al contrari
resta inamovible, semblant injust tota la vida però essent realment just. D'aquesta manera, quan l'un i l'altre (el
just i l'injust) hauran arribat al darrer punt, l'un de la justícia i l'altre de la injustícia, discernirem quin dels dos
és més feliç. Trobant-se en aquest estat d'ànim, el just serà fuetejat, el torturaran, l'encadenaran, li cremaran els
ulls i, finalment, després d'haver-li infligit tots els dolors possibles, l'empalaran, i sabrà aleshores que no és pas la
realitat de la justícia, allò que cal voler, ans la seva aparença. No ens ho mostris pas només amb paraules, que la
justícia val més que la injustícia. Mostra'ns en què consisteix l'operació per la qual cadascuna d'elles, en si, per si,
fa que qui la posseeix es torni bo o dolent. Treu-ne les aparences... Car si de l'una i de l'altra no en treus
l'aparença verdadera per reemplaçar-la per la falsa, direm que el que lloes no és pas la justícia sinó la reputació
de justícia, que el que blasmes no és pas la injustícia sinó la reputació d'injustícia, i que el que aconselles és ser
realment injust però sense que es vegi... Així, doncs, no ens mostris pas només amb paraules que la justícia val
més que la injustícia sinó en què consisteix l'operació per la qual cadascuna d'elles, en si, per si, fa que qui la
posseeix, sigui amagat o manifest als déus i als homes el seu estat, es torni bo en un cas, dolent en l'altre.